Casa Misericòrdia de Reus, una llar que acull i atén persones en risc d’exclusió social

Gmà. Joaquim Cifuentes, f.c.b.
Germans Franciscans de la Creu Blanca

Som una congregació jove que encara no tenim ni 50 anys, amb un carisma que es manifesta en el quart vot que pronunciem de dedicar tota la nostra vida a l’atenció del malalt incurable i del més necessitat: discapacitats psíquics i físics, gent gran, drogodependents, sida, tractament de dones en el món de la prostitució, immigrants, persones amb risc d’exclusió social i recentment atenció a famílies amb necessitats econòmiques amb la creació d’economats socials.

Per altra part la Casa Misericòrdia de Reus és una iniciativa de les parròquies de Reus, que van crear la Fundació Mare de Déu de Misericòrdia i van confiar la gestió de la Casa Misericòrdia als Germans per acollir i atendre de forma integral en totes les seves necessitats, en règim de residència, persones adultes que per l’edat no podien accedir a un centre geriàtric o que per la seva baixa discapacitat tampoc podien accedir als serveis existents i quedaven fora de la xarxa pública de serveis socials, almenys a nivell residencial; persones en situació de risc d’exclusió social, ja sigui en l’àmbit personal, social, de salut, econòmic, laboral o d’habitatge, persones que tenen dificultats per gestionar la seva vida d’una manera efectiva, que han perdut la família, la feina, la casa, arribant a un estat d’abandó que, sense ajuda, no podrien sortir-se’n.

Casa Misericòrdia és un centre que pretén ser un lloc substitutiu de la pròpia llar, on les persones que hi resideixen realitzen les tasques normals que farien en un domicili particular, convivint en un ambient motivador i de responsabilitat, que fa que la persona acollida se senti útil col·laborant en les activitats de la vida diària del Centre.

És un centre d’estada temporal, fins aconseguir que la persona recobri la seva autoestima i el control de la seva vida per retornar a la societat. No es tracta de donar-los simplement el menjar i un lloc per a viure; cal que de nou recuperin la confiança en ells mateixos per tornar a començar. El que s’intenta és recuperar les capacitats perdudes i que deixin el sistema de tutelatge perquè reprenguin de nou la capacitat de governar-se per ells mateixos.

En alguns casos s’aconsegueix que adquireixin un cert grau d’autonomia personal i un canvi socioeconòmic que els permeti viure de nou fora de l’àmbit residencial, responsabilitzant-se de la seva vida pròpia. En altres casos, quan el seu estat és de dependència, són derivats a altres centres més específics i professionals.

També cal reconèixer que en bastants altres casos, perquè hi ha altres patologies associades, al cap de poc temps tornen a la seva situació d’exclusió social.

Volem proporcionar un lloc que s’assembli al màxim possible a una llar familiar, garantint un ambient confortable, on puguin sentir-se útils i trobin espais per realitzar activitats i aficions, en un ambient de confiança i bona convivència. Intentem retornar a la persona la seva dignitat, que vegin que són estimats no pel que fan, sinó pel que són: persones.

Resumint, el nostre servei procurem que sigui de qualitat, amb caritat i des de la calidesa en la convivència i en el tracte entre tots el qui vivim a la llar, i sempre tenint en compte que els pobres no són nostres, són de Déu, i tot el que és de Déu és sagrat. Fem del nostre servei un «sagrament».

En definitiva, el que intentem és fer visible l’amor que Déu té a qualsevol persona. Fem el que fem essent conscients que ho fem en nom de Déu, i des de l’Església. I estic convençut que malgrat les veus discordants i crítiques, que sempre hi són i han de ser-hi per bé nostre, el paper de l’Església, seguint el manament de Jesús d’estimar-nos els uns als altres, en l’actual sistema de serveis socials, té un paper fonamental, per no dir imprescindible. I no es tracta de presumir, sinó de ser justos. Només cal repassar la història i veurem com van sorgir els primers hospitals, els primers asils, i més recentment els primers a atendre malalts de la sida, i encara més recentment, l’atenció als immigrants. L’Església, malgrat algunes mancances i per què no dir-ho, malgrat el seus pecats, sempre ha tingut cura dels més desvalguts, ja en l’època de Jesús es pensava a atendre els orfes, les viudes i els pobres. L’acció social en favor dels més desvalguts va intrínsecament unida a l’existència pròpia de l’Església.

I no voldria acabar sense reconèixer el paper i la feina que fan els voluntaris dins l’acció solidària i social de l’Església. Tots plegats, els qui hi servim i els qui se’n beneficien formem una gran família, la família de Déu.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.